Missatge
  • Directiva de Privacitat Europea

    Aquesta web utilitza cookies per a administrar, navegar i altres funcions. Si vols seguir utilitzant la nostra web, has d'acceptar aquest tipus de dades al teu equip.

    Veure els Documents de la Directiva de Privacitat

    Tu has denegat les cookies. Sempre es poden acceptar.

'Desarmem la guerra amb el cor i la raó', d'Alex Anfruns

Durant anys, ens hem oposat a les guerres dels Estats Units i de l'Otan a la regió del Pròxim Orient. Ho hem fet al carrer, però també proposant el nostre anàlisi amb una mirada profundament humanista i en favor de la pau. La mobilització i la reflexió son les dues principals eines que tenim. Però la una no pot avançar sense l'altre. Es evident el per què: seria ingenu creure que aquells que tenen interessos en la guerra, és a dir els propietaris de la indústria armamentística no vulguin treure les lliçons del passat.

Davant mobilitzacions massives en contra de la guerra com les que van haver amb les invasions de Vietnam o d'Irak, és normal que vulguin millorar el seu "marketing". En altres paraules, per justificar noves guerres, cal acompanyar-les d'un nou embalatge.

Efectivament, els darrers anys, amb conflictes com el de Líbia, la intervenció militar s'ha presentat sota un angle humanitari. Per aconseguir que els pobles del món acceptin aquesta paradoxa de les "guerres humanitàries", el paper de la propaganda mediàtica és essencial.

Per això es fa imprescindible un anàlisi acurat de les estratègies de guerres actuals de l'Otan, de la qual malauradament encara formem part. En el cas concret del conflicte a Síria, cal mencionar alguns elements que em semblen claus per entendre el desbordament dels múltiples atemptats que han tingut lloc a Paris.

Contràriament amb el que va passar amb la invasió d'Iraq, el discurs dominant sobre el conflicte de Síria el presentava com un conflicte intern, és a dir una guerra civil en la que s'oposaven forces rebels i el govern siri. Ara bé, nombrosos especialistes han observat sobre el terreny que el que es presentava com a forces rebels estava format essencialment de mercenaris estrangers. És el fenomen de l'"eurojihadisme".

El discurs dominant també ha introduït un segon nivell de lectura, afavorint la idea del conflicte intern i presentant-lo exclusivament sota un angle de tipus confessional. Així, aquest s'explicaria per l'oposició entre una èlit o secta alauita al si del govern, davant una majoria de la població de confessió sunnita. Si poso l'accent sobre aquests dos elements, és per denunciar que aquesta lectura del conflicte està directament importada de la propaganda d'un dels principals actors del conflicte, les petromonarquies.

De fet, la ideologia que hi ha al darrera de l’autodenomina’t "estat islàmic" és el wahhabisme. Cal denunciar que aquesta ideologia intolerant i xenòfoba és fomentada per un dels principals al.liats d'Estats Units i França, que és Aràbia Saudita, un país creat del no res amb el suport del colonialisme britànic.

I, aclarim-ho d'una vegada, aquesta ideologia radical no té res a veure amb els valors de pau i tolerància de la religió musulmana que la seva civilització ha practicat al llarg de la història. El wahhabisme destrueix fins i tot el patrimoni de la civilització islàmica, per què es refugia en una visió idealitzada i falsejada de la religió, aïllant-la del context de la seva fundació i de l'evolució de la història.

El que aquesta ideologia permet és simplement que una monarquia familiar es mantingui al poder desestabilitzant els països del seu voltant, que tenen sistemes politics majoritàriament laics, i que des de la fi de l’època colonial presenten el risc d’independitzar-se massa i no respectar la voluntat de la potència hegemònica.

Ras i curt, els terroristes son simplement criminals i mercenaris. No representen cap religió sinó la dels diners. I és que des de 2006, han gaudit d'un suport excepcional per part dels països occidentals sota la forma d'armes reals i les "municions mediàtiques" del sistema. Els terroristes que tants estralls han fet darrerament a Tunísia, Turquia, Líban, Egipte i també a França, han estat en bona part encoratjats pels països membres de l'Otan, que durant els primers anys del conflicte els han deixat circular tranquil•lament per les seves fronteres i que creuessin la frontera turca amb Síria.

Mentre anaven a posar bombes a Síria, els grans mitjans no els presentaven com a terroristes, sinó com a rebels o revolucionaris en favor de la democràcia i contra un règim dictatorial a Síria. Però, qui pot creure a aquestes alçades que als Estats Units li preocupi la democràcia al món?  I que la defensin...amb l'ajuda d'Aràbia Saudita i d'Israel?

La única cosa que ha demostrat que li preocupa son els seus interessos geoestratègics i l'acaparament de matèries primes com el petroli i les rutes del gas. La solució a les guerres consisteix a respectar el dret internacional i a afavorir la solidaritat entre els pobles. Però no es pot construir la casa pel teulat. Cada poble té el dret i el deure de lluitar per un futur millor, en el marc d'una sobirania nacional que permeti posar els recursos d'un país al servei de la seva població. I això és incompatible amb desestabilitzacions i la ingerència estrangera.

Les mentides mediàtiques són armes de distracció massiva que preparen el terreny per noves guerres. La propaganda aconsegueix que inclús aquells pobles amb tradició pacifista, per la seva memòria històrica lligada amb guerres i bombardejos, acabin acceptant la necessitat de noves intervencions "humanitàries". Com deia el poeta francès Paul Valéry: "la guerra és una massacra entre persones que no es coneixen, per al benefici de persones que si es coneixen, però que no es massacren".
                 
Alex Anfruns, educador i periodista, membre de Plataforma Aturem la guerra

Share